Funiculars. Gelida.

Text i fotografies: Xavier “Trenes”.

La població de Gelida es troba situada a la comarca de l’Alt Penedès. L’estació existeix des de 1865 i forma part de la línia Barcelona – Sant Vicenç de Calders – Tarragona per via Vilafranca. Aquesta estació es troba a 1km en línia recta de la població i un xic més si s’emprava la tortuosa carretera que es va traçar. Aquest camí era tortuós i enllaçava ambdós punts. Per poder arribar a Gelida es disposava de dúes alternatives: Pujar a peu per la carretera esmentada o bé utilitzar un servei de tartanes que trigaven mitja hora en realitzar el trajecte. L’estació es va edificar per donar servei de viatgers als habitants de Gelida així com del Barri de Sant Salvador de la Calçada, situat a l’altre costat del riu i per transportar mercaderies als dos molins paperers que existien des del segle XVII. Aquest panorama no va trigar en plantejar una solució de transport més efectiva i que pogués comunicar l’estació del ferrocarril amb el poble. Per una banda es va proposar la construcció d’una línia de tramvies com la que comunicava Montgat amb Tiana (inaugurada al 1916) . Aquest traçat discorria per una carretera molt similar. A tal efecte es va estudiar aquesta posibilitat que no trigà en ser rebutjada debut a què el terreny existent entre l’estació i el poble és bastant més planer. Com a conseqüència d’això es va plantejar la construcció d’una línia de ferrocarril funicular que no va trigar a agafar forma. El dia 1-XI-1924 (encara faltava un mes i trenta dies per a què s’obrís la primera línia de metro a Barcelona) es va obrir al públic un traçat de 884 m de longitut. La via discorria en línia recta i era d’ample mètric. L’estació inferior es va situar al costat de la, llavors, estació d’M.Z.A. (avui de RENFE). La superior a la mateixa població de Gelida. La maquinària que accionava tot el mecanisme, construïda per Von Roll a suïssa, va ser adquirida de segona mà a la Societat Anònima El Tibidabo i fou emplaçada a l’estació superior. El cable de tracció que s’uneix amb els cotxes tenia un diàmetre de 29 mm.

Edifici principal de l’estació Gelida. Data del 1865 i es troba avui dia situada a la línia R4 de Rodalies Barcelona, 26-VIII-2013.

Referent als cotxes, els seus bastidors foren construïts per Construcciones electromecánicas J. de Miguel y Cía. Les carrosseries ho foren per Carpintería Estrada de Sarriá. Anaven muntats sobre dos eixos amb les rodes situades al costat exterior de la via, de doble pestanya. Les situades a l’interior eren llises, sense pestanya, per afavorir el desplaçament a la zona on es creuen els dos vehicles. Tenien 50 places assegudes distribuïdes longitudinalment i els testers anaven al descobert. Pesaven 5 tones en buit i 9 a plena càrrega. En total tenien 23 places assegudes i podien anar dretes unes 27 persones. Rebien l’energia per l’enllumenat interior i la calefacció mitjançant un cable lateral situat a ambdós costats de la via. Posteriorment, l’any 1936 els testers foren tapats amb una planxa i una finestra frontal.

Aquesta línia va ser molt ben acollida per part de la població i durant els primers anys el transport de viatgers anava vent en popa. A principis dels anys seixanta es va començar a notar el boom de l’automòbil particular. Aquest fet va incidir de manera negativa als transports col.lectius i la línia protagonista d’aquest article no era una excepció. Cap al 1972 aquesta devallada es va fer molt notable. Llavors, la Societat “Funicular de Gelida” va obrir un expedient de crisi que va obligar a canviar la titularitat de cara a un consell d’administració. Aquest consell tingué participació municipal fins que al 1977 es van iniciar conversacions amb FEVE que resultaren infructuoses. Al final, la línia va passar a ser gestionada pel propi Ajuntament de Gelida. Transcorreguts tres anys, va arribar un moment en què l’Ajuntament no va poder fer-se càrrec de les despeses que suposava mantenir aquella instal.lació en servei i que es trobava bastant degrada pel pas dels anys. D’aquesta manera, al 1980 la Generalitat de Catalunya va assolir la tasca de gestió. La campanya “salvemos el funi” duta a terme tant pels habitants de Gelida com pels que residien al Barri de Sant Salvador van donar els seus bons resultats. La primera tasca que va realitzar la Generalitat va ser renovar tant la infraestructura com el parc mòbil.

Per una banda es va aixecar tota la via, reemplaçant les travesses velles per unes de noves, també de fusta. Els carrils es van seguir aprofitant. La presa lateral de contacte que transmetia energia per la il.luminació dels cotxes es va suprimir donada la perillositat que allò representava. El traçat va quedar separat mitjançant una tanca metàlica al llarg de tot ell. Al mateix temps es va instal.lar el corresponent enllumenat mitjançant uns pals metàlics distribuits a tota la longitut de la línia. Aquest enllumenat rebia l’electricitat per cables enterrats. Altres cables posen en comunicació les dúes estacions. En quant a aquestes, foren remodelades, en especial la inferior, on la seva andana fou enxamplada.

Estació inferior, 29-X-2000.
Edifici corresponent a l’estació inferior, 29-IV-2017.
Estació inferior. Al 1981 foren enxamplades les andanes, 29-IV-2017.
Gelida Baixador és la única estació intermitja de tota la línia, 6-IV-2019.
Gelida Baixador. Accés des del carrer, 13-IV-2019.
Pujant cap al poble. L’ample de via és de 1000 mm, 6-IV-2019.
Estació superior, 29-IV-2017.
Homenatge als fundadors de la línea quan es conmemorava el 25è Aniversari de la seva existéncia, 29-IV-2017.
Placa conmemorativa al 75è aniversari de la línia, 29-IV-2017.
Final de línia. LLoc: Estació superior, 29-IV-2017.
Vestíbul de l’estació superior, 29-IV-2017.
Retornant cap a l’estació inferior. La primera renovació efectuada al traçat fou la separació d’aquest amb tanques metàliques, El penden de la línia, al seu tram més baix és del 8%, mentre que al més alt és del 22%, 6-IV-2019.
Encreuament amb el cotxe nº1. En aquest cas es feia servir aquest vehicle com a contrapès, donada la poca afluència de públic, 6-IV-2019.
Encreuament dels cotxers, 13-IV-2019.

El cable o cabrestant es va substituïr per un de nou, la maquinària original es va canviar per una més moderna construïda per Construcciones Electromecánicas de Beasaín. La caixa d’engranatges va seguir essent la mateixa. A la sala de màquines existeix un pupitre de comandament al lloc que ocupava l’antiga controla del motor i la manovella del fre.

En quant als dos cotxes, van ser traslladats als tallers de Rubí. Es van construïr unes carrosseries també de fusta, seguint l’estil de les anteriors, però amb petites diferències. Afortunadament, no es perdia l’estil antic de sempre. Un cop acabades es protegiren amb una capa de barnís. La distribució de les places assegudes seguia la tendència anterior dels bancs longitudinals. Les dúes plataformes amb els elements de rodadura foren aprofitades. A més se’ls va instal.lar panells de comandament, un a cada extrem. Aquests panells controlen el cabrestant (Als funiculars es tracta d’un dispositiu mecànic format per politxes impulsades per una màquina. Aquesta politxa es troba enganxada a un cable que es fa servir per arrossegar un cotxe de ferrocarril adaptat al tipus d’infraestructura) a distància i està dotat de polsadors i indicadors lluminosos. Es rep la indicació constant de velocitat i l’aturada opcional a plena via, com la que té lloc a l’estació intermitja de Gelida-Baixador. Tot i que els dos cotxes són idèntics, només un d’ells es fa servir per transportar viatgers, mentre que l’altre realitza la funció de contrapès. Això ve determinat per l’escasa afluència de pasatgers registrada.

El cotxe nº1 mostrant l’aspecte de la seva primera renovació duta a terme al 1981. Afortunadament es va seguir aplicant l’estil antic i clàssic. Lloc: Estació inferior, 29-X-2000.
Interior del cotxe nº1, 29-X-2000.

Un cop realitzades totes aquestes tasques, la línia del funicular va tornar a funcionar a partir del 3-IV-1982. Per sort la línia del funicular s’havia salvat d’una desaparició quasi inminent. Al 1988 la Generalitat es va fer càrrec definitivament com a titular de la gestió de tota la línia i l’empresa explotadora original va ser disolta. Al cap de quatre anys es tornen a renovar els sistemes, començant una nova etapa.

Diferents títols de transport. Els bitllets de color verd s’expedien l’any 2000.

Aquests són els títols de transport actuals per a viatjar amb el funicular.

Al 2012 la Generalitat va començar a ajustar l’oferta a la demanda i com que el nombre de viatgers era molt escàs, una línia d’autobusos gestionada per la pòpia Generalitat, substitueix al funicular. Aquests autobusos són propietat de l’empresa Hillsa, pertanyent al grup Mon-Bús. La línia del funicular va passar a funcionar només els caps de setmana i alguns dies assenyalats.

El dia 3-III-2016 es va suspendre el servei després d’haver-se localitzat unes esquerdes als elements de rodadura i xassís dels dos cotxes. Com que els fabricants originals d’aquests no existeixen, resulta molt complicat trobar peces de recanvi. Així doncs, la única alternativa era traslladar ambdós vehicles als tallers d’F.G.C. que es troben a Rubí. Un cop allà després de ser sotmesos a ultrasons es va determinar que s’havien de construïr dúes plataformes noves amb les rodes. Aquestes foren construïdes a Suïssa. En quant a les caixes dels vehicles es van repintar de nou amb un color marró més fosc. Així mateix els fars de bombetes, situats cadascún al mig dels testers, van ser canviats per uns altres dotats de diodes Led. Els cables que els uneix amb el cabrestant també es va canviar per un de nou.

El cotxe nº2 a l’estació superior, 29-IV-2017.
El cotxe nº2 renovat. Observeu els fars dotats de diodes Led respecte als anteriors, que eren de bombetes. Lloc: Estació inferior, 6-IV-2019.
Interior del cotxe nº2 efectuades les reformes entre 2017 i 2018, 6-IV-2019.
Nous bancs substitueixen els anteriors de 1981, 6-IV-2019.
Panell de control incorporat als dos cotxes, en aquest cas al 2, diferent a l’instal.lat l’any 1981, 6-IV-2019.
La pantalla del nou pupitre on es mostren les doferents funcions, 13-IV-2019.
Elements de rodadura. Les rodes del costat exterior de la via tenen doble pestanya, mentre que les del costat interior són llises, 13-IV-2019.
El cotxe nº2 sortint de l’estació superior, 13-IV-2019.
Una línia d’autobús gestionada per F.G.C. cobreix l’itinerari entre l’estació de Renfe i el poble de Gelida, amb parades a l’interior d’aquest. Els vehicles pertanyen a l’empresa Hillsa, inclosa dins el grup Mon-Bús. La imatge mostra un cotxe Navigo Maxicity carrossat per Otokar. Lloc: Estació Renfe, 23-VI-2018.
Un altre autobús que cobreix el servei del funicular. A la imatge es pot veure un Mercedes 816D carrossat per Unvi. Lloc: Estació Renfe de Gelida, 21-VIII-2018.

Realitzades totes aquestes modificacions, estava previst obrir la línia al servei del públic a finals del 2018, però es va endarrerir uns mesos. Així doncs, l’obertura es va dur a terme el dia 6-IV-2019. L’horari de funcionament és de 10:10 a 16:40 h els dissabtes, diumenges i alguns festius tot mantenint el caràcter turístic de fa sis anys. L’interval de pas és cada mitja hora.

Uno de los trenes más simbólicos de RENFE: El T.E.E. “Catalán Talgo”.

Texto y fotos: Xavier “Trenes”.

La red T.E.E. fue creada en 1955 con el fin de competir con la incipiente aviación comercial, siendo su finalidad el comunicar muchas de las principales ciudades de Europa mediante trenes rápidos dotados de un cierto lujo respecto a los más convencionales. Francia, Luxemburgo, Bélgica, Italia, Alemania y Suiza fueron las naciones que se acogieron al selecto club de los trenes T.E.E..

Historia.

En España, que se incorporó muchísimo más tarde, el 1 de junio de 1969 se implantó una línea sin transbordo entre Barcelona y Ginebra, vía Chambery – Grenoble, recorrida por dos trenes Talgo III RD de rodadura desplazable (de ahí las siglas RD), uno de ida y otro de vuelta. Había una tercera rama que se rotaba con las otras dos. En 1975 se varió el itinerario pasando a circular vía Lyon desde Valence manteniéndose este itinerario hasta 1982. a partir de ese año y hasta 1994 volvió a circular como en su origen. El tiempo invertido en recorrer 864 kms era de unas 10h aproximadamente. El Catalán Talgo era el único tren que unía Suiza con Francia y España. Las estaciones cabecera de dicha línea eran Barcelona-Término y Ginebra-Cornavin. Entre Barcelona y Massanet-Maçanes circulaba vía Mataró. Había una tercera rama que se rotaba con las dos anteriores. Al ser las vías de mayor ancho que el europeo, se construyó un intercambiador en la estación fronteriza de Portbou. Con él se lograba paliar este inconveniente. Para ello, Patentes Talgo desarrolló un tren articulado basado en la experiencia de los Talgo III, en activo desde 1964. Dicho tren presentaba la particularidad de poseer unos rodales que se adaptaban a los dos anchos de vía. Las guías del intercambiador desencajaban unos cerrojos que, a su vez, hacían descender las pinzas de los rodales incluídas en el tren. Las pinzas se ajustaban a las guías y movían el rodal al ancho de vía correspondiente. Posteriormente, los cerrojos las volvían a ajustar. Inició su andadura a partir de junio de 1969 incluído, como se mencionó anteriormente, en la categoría de los T.E.E.. Desde el primer momento se lo conoció como “Catalán Talgo”. La entrada en servicio coincidió con el cambio de horarios invierno/verano. A partir de ese momento, muchos viajeros que se dirigían fuera de España no habían de cambiar a otro tren.

La 3001T fue una de las tres que circularon sobre vías de ancho Internacional entre Portbou y Ginebra desde 1969 hasta 1971. En la imagen puede vérsela a la cabeza del “Extremadura Talgo” Madrid – Badajoz. Lugar: Estación Madrid-Chamartín, 31-III-2001.
La locomotora diésel hidromecánica 2005T, última de su serie. Fue otra de las tres que circularon entre Portbou y Ginebra. A finales de mayo del 2003 todavía se encontraba en activo. Fue retirada de la circulación por aquellos días. Lugar: Estación Madrid-Chamartín, 20017-V-2003.
La 3005T fue llevada en el 2005 a la sede del Museo Ferroviario de Vilanova i la Geltrú donde se muestra restaurada y repintada en su aspecto original, 30-III-2008.

Cada formación constaba de dos furgones electrógenos y doce coches, de los cuales uno era Bar, dos eran restaurantes y el resto plazas sentadas de 1ª Clase. Estaban diseñadas para ser remolcadas por cualquier tipo de locomotora, aunque con la particularidad de que debía proporcionar el guiado del primer rodal. Respecto a esta particularidad iban dotadas de Scharfenberg, gancho y husillo. A pesar de que estas ramas estaban preparadas para alcanzar los 160 km/h, la S.N.C.F. les estableció un tope de 130. Había gente que, sin tener billete para viajar en el tren, se tomaba el desayuno en él. En cuanto a la tracción, al principio, se encomendó a cinco locomotoras diésel diseñadas especialmente para los Talgos y construídas por Krauss Maffei, numeradas por RENFE como 3001 a 3005T (la “T” hace referencia a los trenes Talgo). Estas máquinas poseían dos motores Mayback Mercedes Benz con una potencia 1500 CV cada uno, dos cabinas de conducción y transmisión hidromecánica Mayback. De las cinco, dos circulaban entre Barcelona y Portbou (3003 y 3004). Las tres restantes (3001, 3002 y 3005) remolcaban las ramas entre Portbou y Ginebra. Durante su carrera en activo hubo un hecho bastante curioso y anecdótico: En uno de sus viajes camino de Barcelona, la locomotora diésel titular sufrió una avería. Al no disponerse de otra máquina de reserva, a partir de Narbonne se encomendó la tracción a una..¡locomotora de vapor!…La vaporosa pertenecía a las americanas tipo Mikado 141R de las construídas después de la 2ªGuerra Mundial tanto en Estados Unidos como Canadá. A la Mikado se le adaptó el acoplamiento Scharfenberg para que pudiera remolcar a la diésel averiada. Así, hasta Portbou.

Al encontrarse electrificada toda la línea Barcelona – Portbou, se comprobó que las locomotoras eléctricas serían las que mejor podrían dar tracción al T.E.E en lugar de las diésel. A partir de ese momento, y durante años venideros, locomotoras que inicialmente no se diseñaron para remolcar trenes Talgo, tuvieron que adaptarse al nuevo cometido.

En el caso español, las tres diésel que circulaban sobre vías de ancho europeo fueron transferidas a España junto con sus hermanas. A partir de ese instante se rotaron con las diésel monocabina 2000T en cabeza de ramas Talgo III. Tras catorce meses en que las 3000T circularon entre Barcelona y Ginebra, las únicas locomotoras eléctricas que se encontraban disponibles en la 5ªZona para encabezar cualquier tipo de tren eran las francesas de la serie 7600. Para tal fin se prepararon tres que fueron las siguientes: 7630, 7662 y 7666. Las modificaciones efectuadas se detallan a continuación:

  • Topes precomprimidos para poder así proporcionar el guiado al primer rodal del tren con lo cual se mantiene el ángulo cero con respecto a la vía, uno de los fundamentos en el diseño de los trenes Talgo.
  • Instalación de un compresor de aire comprimido para dar freno al tren. De origen sólo poseían bomba para el freno de vacío.
  • Los pantógrafos romboidales se fueron cambiando por los de un sólo brazo.
  • Se decoraron en rojo, plata y gris para hacer juego con la composición.
Tres francesas de Renfe fueron modificadas para remolcar el Catalán Talgo entre Barcelona y Portbou, entre ellas la 7666 Aquí puede verse la susodicha máquina devuelta a su color verde original tras retirarse de los trenes Talgo. Lugar: Zaragoza-Delicias, 25-IV-1999.

Las francesas de Renfe así modificadas circularon durante cinco años entre Barcelona y Portbou. Para completar turnos se alternaron en el remolque también del expreso “Costa Brava” entre dichas ciudades. Tras el advenimiento de las japonesas 269, que llegaron a unificar muchísimo el panorama, substituyeron a partir de 1976 a las francesas.

Con las japonesas, las 7600 se fueron encaminando poco a poco hacia los trenes de mercancías. En el caso de las francesas “talgas”, fueron trasladadas hacia Alcázar de San Juan. Allí se encargaron de compartir turnos con sus hermanas en el remolque tanto de trenes de viajeros como de mercancías. Tras sucesivas revisiones del tipo R2, entre 1980 y 1982 fueron perdiendo paulatinamente los colores rojo y plata decorándose nuevamente en verde turquesa. Por otro lado, una de las tareas encomendadas a las 269 fue el remolque de los trenes internacionales. Dicha tarea la desempeñaron hasta finales de mayo de 1993, momento en que las nuevas 252 de diseño y construcción alemanas, se hicieron cargo paulatinamente y a medida que se iban entregando, de gran parte de los trenes de viajeros.

Una 269 ex-“Estrella” a la cabeza de una rama Talgo III RD entrando en Barcelona-Término, 2-VI-1994.

Otra de las locomotoras empleadas en el remolque de los trenes Talgo fueron la eléctricas de gran potencia, serie 250. Desde 1991 hasta septiembre del 92 se asignaron, en especial las Chopper, a remolcar el Catalán Talgo. Al ser su porcentaje de frenado inferior al de los trenes Talgo, a las 250 les fueron suprimidos esos turnos. A unas máquinas de alta potencia y diseñadas para arrastrar grandes cargas resulta desproporcionado asignarles un tren tan liviano, ¡menudo derroche de fuerza!.

Una 250 Chopper, en concreto la 3ª de su serie, a la cabeza del Catalán Talgo procedente de Ginebra, entrando en Barcelona-Término, agosto 1992.
Una recién estrenada 252 a la cabeza del Catalán Talgo, tras rendir viaje en Barcelona. Lugar: Estación Barcelona-Término, mayo 1993.
El Catalán Talgo dispuesto para salir con destino Montpellier y encabezado por una alemana 252. Aquel día realizó su último servicio comercial. Lugar: Estación Bcn-Tnº, 18-XII-2010.

Por parte francesa, tras la retirada de las diésel 3000T, las locomotoras asignadas para remolcarlo fueron las también diésel BB 67400 de S.N.C.F. hasta Narbonne. A partir de esa estación , las eléctricas BB 9300, pertenecientes junto con las BB 9200 y BB 9600 a la saga de las “Jacquemin”, se encargaban de remolcarlo. Todas estas máquinas estuvieron a cargo de este tren tras electrificarse totalmente la sección Narbonne – Portbou en 1982. A partir de ese instante, las “Nez-cassé” eléctricas BB 7200 tomaron el relevo hasta el día 18 de diciembre del 2010. Ese día fue el elegido para retirar indefinidamente al “Catalán Talgo” del servicio comercial. De toda esta serie, las comprendidas entre la 7292 y 7299, ambas inclusive, se adaptaron sus topes para poder remolcar trenes Talgo. Eran fácilmente reconocibles porque llevaban una marca roja en sus toperas.

El Catalán Talgo estacionado en Montpellier, 7-VIII-2004.
El Catalán Talgo de regreso a Barcelona, estacionado en Perpignan, 28-IX-2008.
Viajando de regreso a Barcelona, entre Montpellier y Narbonne, a bordo de la locomotora titular BB 7293, 30-XII-2009.

Los T.E.E. no alcanzaron el éxito que se esperaba de ellos debido a que las costumbres de los europeos cambiaron con respecto a la época de creación de esta red. Con el paso del tiempo, el viajero de clase media empleaba más estos trenes para desplazamientos internos dentro de su país más que para el servicio internacional. Las administraciones ferroviarias se empezaron a cuestionar su uso. Alemania creó en 1979 una red de trenes Intercity que enlazaban sus principales ciudades con las mismas prestaciones que los T.E.E.. De esta manera, a principios de los años ochenta, muchos coches de 1ª Clase fueron transformados en vehículos de 2ª al mismo tiempo que algunos trenes T.E.E. fueron clasificados en la categoría de Eurocity. El desarrollo de nuevas líneas de Alta Velocidad terminaron por hacer desaparecer la red T.E.E. en 1995, tras 38 años de actividad.

El Catalán Talgo no se encontró ajeno a ello. Su formación pasó a incorporar remolques de 2ª Clase perdiendo aquel prestigio con el que gozaba sus primeros años. Los dos restaurantes fueron suprimidos y sólo quedó el Bar. De todas formas, en épocas de mucha demanda se solía circular hasta con 20 remolques. Desde 1994 el recorrido del Catalán Talgo fue acortado hasta Montpellier. Al año siguiente se prolonga su recorrido desde Barcelona hasta Valencia denominándose “Talgo Mediterráneo”. Poco duró este servicio debido a los problemas que generaba a la hora de efectuar revisiones y reparaciones. A los dos años se acorta su recorrido a Barcelona. La circulación quedó encomendada a dos ramas, renumeradas como 2B1 y 2B2 a partir del año 2000. Con los años, una única rama de diez módulos se encargó de efectuar la relación Barcelona – Montpellier. La 2B1 pasó a circular por la línea Madrid – Badajoz hasta que fue reemplazada por un automotor diésel 598 en el 2005. Al regresar a la 5ªZona en ese año fue apartada en Can Tunis, donde se grafiteó y terminó siendo pasto del desguace.

Talgo Mediterráneo estacionado en Barcelona-Sants. El recorrido del Catalán Talgo fue prolongado hasta Valencia en 1995 permaneciendo así hasta 1997. Poco duró este servicio debido a los problemas que generaba a la hora de efectuar revisiones y reparaciones, 26-V-1997.
La rama 2B2 estacionada en Montpellier, esperando a que se le acople su locomotora titular, 30-XII-2009.
La rama 2B2 en Barcelona-Término tras haber rendido viaje. Obsérvese en la parte baja del frontal, el hueco que albergaba el enganche automático Scharfenberg. Dicho acoplamiento lo llevaban incorporado cuando el tren era arrastrado por las diésel 3000T. Lugar: Estación Barcelona-Término, 24-X-2005
Cada furgón extremo contiene un grupo electrógeno para suministrar energía a la composición, 18-X-2008.
Interior de un coche de 1ª Clase, 17-XII-2009.
Interior de un coche de 2ª Clase, 17-XII-2009.
Aspecto del coche Bar, 17-XII-09.

Cuando la rma titular 2B2 se averiaba o bien era sometida a una revisión, el servicio se encomendaba a un Talgo Pendular de serie VI. Estas formaciones solían utilizarse en la relación Barcelona – Cartagena.

En algunas ocasiones, por avería o revisión de la rama 2B2, se encomendaba el servicio a una formación pendular serie VI. Lugar: Estación Barcelona-Término, 18-XI-2009.

Nuevos tiempos.

La línea de Alta Velocidad Madrid – Barcelona se prolongó en el 2010 hasta Perpignan a través del nuevo túnel de Perthús. Con el nuevo trazado, el Catalán Talgo fue retirado de la circulación en el 2011. Tras su retirada fue trasladado a la zona centro. Su rama homóloga, la 2B1, se apartó en el Depósito de Can Tunis de la 5ªZona donde finalmente se desguazó. ¡Había que verla sucia, descuidada y pintarrajeada de grafitis!.

Pésimo estado que mostraba la rama 2B1 antes de ser deguazada, 27-II-2010.
Expléndido aspecto que ofrece el T.E.E. tras su restauración. En ese momento circulaba como tren turístico “Talgo Tarraco”. Lugar: Estación Tarragona, 12-VII-2014.
Viaje especial desde Barcelona a Puigcerdà, estacionado en esta última, 9-V-2015.
Esta vez, la locomotora titular era la última de la serie, 12-XII-2015.
Viaje especial Barcelona – Móra la Nova, 3-X-2015.
Viaje especial Barcelona – Portbou, vía Mataró, a su paso por Sant Pol de Mar, 16-VI-2018.
Viaje especial Barcelona – Portbou. El Catalán Talgo se encuentra en esta última estación, bajo su marquesina y a la derecha de la unidad 447, 16-VI-2018.
Imagen continuación de la anterior, 16-VI-2018.
Viaje especial Barcelona – Portbou. De regreso a Barcelona efectuando parada en Badalona, 16-VI-2018.

Al ser uno de los trenes más emblemáticos de Renfe, merecía una profunda y azarosa recuperación para poderlo emplear en servicios turísticos y especiales. Tras su restauración, que ha devuelto a este convoy su aspecto casi original. Digo “casi original” porque los difragmas de goma entre coches iban pintados en color plata, algo que sin duda hubiera sido de mucho agrado. De todas formas ha quedado expléndido y es un deleite para la vista. Algo que no esperaba fue el ver rotuladas en sus furgones extremos las inscripciones “Trans Europ Exprés”. La formación del tren está compuesta por los siguientes remolques: RT 211-03, RT 201-08, RT 202-11, RT 202-05, RT 202-16, RT 206-02, RT 202-01, RT 202-13, RT 202-26, RT 202 211-04.

Para la tracción hubo rumores de asignarle la 269.247 previamente decorada en su aspecto orginal. De todas formas, en los viajes que ha ido efectuando siempre han sido las 252 las encargadas de remolcarlo. De todas formas, en Zaragoza se encuentra la 7666, una de las tres francesas asignadas en su momento a este tren y en Vilanova, la diésel 3005T. Esta última dejó de circular la última semana de mayo del 2003. En aquel momento se encontraba asignada desde hacía tiempo al remolque del Talgo III Madrid – Irún por el Directo (nueva línea Madrid – Burgos inaugurada en 1969 y que acortaba el recorrido de su antecesora).

El primer viaje encomendado a este “nuevo” tren Talgo III RD T.E.E. fue el turístico denominado “Talgo Tarraco” entre Barcelona y Tarragona los fines de semana. Salida por la mañana desde Barcelona-Término y regreso por la tarde. Otras salidas en las que ha estado presente fueron los dos viajes entre Barcelona – Portbou (el último en junio del 2018 por vía Mataró), Martorell – Móra la Nova (marzo 2015), Barcelona – Puigcerdà (marzo, mayo y diciembre del 2015) y Barcelona – Móra la Nova (octubre 2015).

Anteriormente se ha mencionado la estación de Puigcerdà. Dicha estación se encuentra integrada en la línea R3 del núcleo de Cercanías de Barcelona y no es escenario de paso para trenes de Largo Recorrido. Hasta 1995 llegaban a ella no sólo trenes españoles, sino también franceses. El panorama se reduce a unidades eléctricas que circulan como trenes Tranvía y Semidirectos. La monotonía se rompe cuando la surcan trenes de trabajo y maquinaria afectada a la revisión y reparación de vías. Pues bien, durante la Primavera de 1987 se barajó la posibilidad de establecer una conexión internacional entre la Ciudad Condal y París a través de Puigcerdà y La Tour de Carol. El motivo se debió a la descongestión de la frontera por Portbou y porque el trayecto resultaba ser más directo. Para ello, a título de ensayo, se hizo subir una formación compuesta de un Talgo Pendular serie IV arrastrado por una locomotora Mitsubishi, en concreto la 269.291. Se pretendía extraerle el rendimiento a un Talgo Pendular probándolo en condiciones desfavorables. La locomotora asignada a esta prueba era la 269.291, que circulaba en algunos tramos en régimen de viajeros y en otros en el de mercancías gracias a su doble relación de engranajes. Durante el primer régimen se detectó algún patinaje debido a las fuertes rampas del trayecto.

De todas formas, en 1994, una de las dos ramas Talgo III RD que cubrían la línea Barcelona – Montpellier viajó a título de ensayos remolcada también por una locomotora 269. Los ensayos sirvieron para determinar qué actuaciones se habrían de realizar y poder así acondicionar esta línea para tráfico de Largo Recorrido. La idea sobre un enlace Internacional vía Puigcerdá y La Tour de Carol quedó en agua de borrajas y fue al final descartada. Los motivos fueron los siguientes: Instalación de un intercambiador de ancho y el inconveniente de la circulación en vía única. Todo ello exigía una fuerte inversión.

Otro tren que subió hasta Puigcerdá fue el Talgo XXI, que formó parte del certámen “150 Años de Ferrocarril en España”, también a título de ensayo.

El T.E.E. protagonista de este artículo subió hasta Puigcerdà en tres ocasiones: Dos durante el mes de marzo del 2015 (la primera sin pasaje, para reconocer la línea y la segunda el día 14 con pasajeros) , otra el día 9 de mayo de ese año debido al enorme éxito que cosechó ese tren y la penúltima en diciembre, tal y como se mencionó al principio. En todos estos viajes siempre las 252 han sido las locomotoras titulares. Actualmente este convoy no tiene autorización para sobrepasar los 100 km/h en sus circulaciones esporádicas. Ello es debido a que se trata de un material histórico y dado de baja. Para poder sobrepasar la velocidad mencionada habría de volverse a homologar.

Se barajó la posibilidad de poder realizar un viaje entre Barcelona y Ginebra, tal y como lo hacía en sus mejores tiempos. Debido al pésimo estado en que se encuentra el intercambiador de ancho en Portbou, se desechó esta idea.

El pasado día 23 de marzo del presente año 2019 volvió a subir desde Barcelona hasta Puigcerdá.

Observando esta imagen, podría pensarse de que Puigcerdá sigue siendo una estación fronteriza internacional.

El T.E.E. saliendo de Puigcerdá con destino a Barcelona-Término.

Autobusos. Els Pegaso Monotral 6035, 3ra part. 6035A(2).

Text i fotografies: Xavier “Trenes”.

Nous vehicles més moderns anaven substituïnt els veterans. De totes formes, aquests darrers van quedar com a suplents en cas de necessitat. Un cop s’acabaven de rebre les comandes de cotxes nous, els vells es venien o bé s’anaven directament a la ferralla. A continuació us mostraré autobusos procedents de TMB que gaudiren d’una segona vida a altres empreses. Afortunadament, després de retirar-se del servei, alguns d’ells s’han conservat a altres ciutats espanyoles.

Una d’aquestes empreses fou la U.A.B. de Bellaterra, que des de 1973 rebia cotxes de segona mà. Els primers que va tenir eren els Chaussons de T.B. (Tramvies de Barcelona), després va rebre Pegasos 5023 Unicar U-75 i finalment els Monotrals 6035A venuts per T.M.B.. Tots aquests vehicles començaren a circular a la línia que comunicava el centre de Cerdanyola amb el Campus universitari, conectant les diferents facultats. Aquesta línia era gratuïta pels estudiants. En quant als Monotrals, els primers es van rebre a partir de l’any 1995. La primera actuació que se’ls va realitzar fou el sanejament de la planxa, ja que mostraven un aspecte bastant deplorable.

La meitat de la flota aparcada a la cotxera de l’Autònoma, 24-I-1995.
Imatge continuació de l’anterior, 24-I-1995.
Lloc: Bellaterra, 4-II-1994.

El darrer vehicle que es va rebre va ser el 3261 l’any 1994, numerat posteriorment com a 32. Al començament es comptava amb 11 autobusos, 10 que circulaven i un que es feia servir com a recanvis. Amb el 32 van ser 11 en servei. Al principi els primers coctxes rebuts es repintaven en vermell fosc amb una franja blanca traçada al centre i llarg del lateral. Enmig de la franja hi havia escrit: “Universidad Autónoma de Barcelona”. A partir de novembre del 89 els que es rebien aleshores començaren a repintar-se amb un blau cel i blanc. Les modificacions realitzades als cotxes foren les següents:

Aspecte interior, 3-II-1994.

-Reforma de l’nterior i reducció del número de places a 29 obrint dúes plataformes laterals per a viatgers dempeus al remolc.

-Supressió del vidre rectangular situat a sota d’un dels dos parabrises frontals.

-Substitució de la porta d’accès davantera de vidres tant a la meitat superior com a la inferior, per una altra només amb vidres a la meitat superior.

Alguns d’ells inclús se’ls va fer funcionar amb biodièsel. Això no va fer gaire bona impressió entre els mecànics, ja que segons ells aquest combustible embrutava els motors. Debut a què ja eren uns vehicles massa veterans pels temps que corrien, van començar a ser retirats l’any 2001 fins al 2007, essent durant aquest període de temps els únics Pegaso Monotral 6035 d’Espanya que es trobaven en actiu prestant servei comercial. El més antic de tots era el nº13, ex-3004 de T.M.B., del 1967.

La relació de cotxes és la següent:

N-13: Ex-3004. Data de l’any 1967, al 1989 comença a prestar servei a la U.A.B. fins al 2007 Actualment es conserva juntament amb el Pegaso 5023 Unicar nº21.

Aquest cotxe va ser exposat com motiu del centenari dels autobusos barcelonins. Lloc: Passeig Nacional, Barceloneta, 16-IX-2006.
Fixeu-vos que va recuperar el vidre rectangular sota d’un dels parabrises. Aquest vehicle es va recarrossar el 1977 i és el més vell del seu tipus que es conserva a Espanya. Lloc: Cotxera de l’Autónoma, 8-VI-2009.

N-14: Ex-3055. Data de l’any 1968. Durant el 1977, juntament amb més germans de la seva sèrie, és sotmés a una renovació. L’esmentada renovació consisteix en desballestar la seva carrosseria i substituir-la per una de nova pintada de vermell fosc amb una franja crema conservant-se tant equips com motor. Al 1989 és traslladat a Bellaterra on comença a prestar servei a la U.A.B. fins el 2003. A partir d’aquell any es restaura al seu aspecte de 1977, recuperant-se l’interiorisme primitiu i la guixeta del cobrador. És a més decorat en color “verd Porcioles” perquè forma part del rodatge de la pel.lícula “Salvador Puig Antic”. A l setembre de l’any següent participa a una exposició organitzada al Passeig Nacional de la Barceloneta juntament amb més vehicles veterans i moderns. El motiu era la conmemoració del 100 aniversari dels autobusos a Barcelona. Actualment es conserva i ha circulat recreant línies desaparegudes a Barcelona. Al 2018, per conmemorar els 50 anys de la seva existència, juntament amb el 3036, es recrea la desapareguda línia 44 tal i com era al prinicipi. També fan un recorregut per la 109. Ha participat a més a festes de barri (Fabrabús).

Lloc: Bellaterra, 11-II-1994.
Aquest vehicle fou decorat expressament pel rodatge de la pel.lícula “Salvador Puig Antic”, estrenada al 2005. Lloc: Cotxcera de l’Autònoma, 1-XII-2005.
L’interior va recuperar l’aspecte original, fins i tot la guixeta del cobrador, 1-XII-2005.
Al 2006 va ser exposat al Passeig Nacional de la Barceloneta amb motiu del centenari dels autobusos barcelonins, 16-IX-2006.
Una de les sortides que va fer va ser amb motiu de l’acomiadament dels autobusos de pis alt a Barcelona. Aquí se’l pot veure al costat d’un Mercedes O405G. Lloc: Pl. del Nou, 16-XII-2006.
Ha participat a les diferents edicions del Rallybús Barcelona – Caldes de Montbui. Lloc: Av. Reina Maria Cristina, 31-V-2014.

N-15: Ex-3220. Data de 1975. Al 1989 es trasllada a la U.A.B. on prestarà servei fins al 2008. Després de ser retirat, es trasllada novament a Barcelona on queda enmagatzemat a les catacumbes del Triangle juntament amb el 18, 19 i 32.

Actualment es troba enmagatzemat a les catacumbes de la cotxera T.M.B. del Triangle, 8-VII-2009.

N-16: Ex-3031. Data de 1968. Al 1987 es trasllada a la U.A.B. on prestarà servei fins al 2008. Posteriorment, cap al 2004, es recupera i comença a realitzar viatges programats no només dintre de Barcelona, sino també fora de la capital. En una d’aquestes sortides se’n va a anar a Sant Sadurní d’Anoia, a visitar les caves. Altres, de les que tinc constància, se’n va anar fins a Vilanova i la Geltrú, El Vendrell i Gratallops. Encara, de tant en tant presta servei de línia per part de la U.A.B. fins al 2008. Al 2012 realitzaria la seva darrera sortida. Actualment es conserva a l’empresa Mohn, pertanyent al Grup Baixbús.

Una de les sortides va ser a Vilanova i la Geltrú, 9-II-2008.
Visita a les Caves de Sant Sadurní d’Anoia compartint aparcament amb autocars més moderns, Irízar PB i Century II, 10-V-2008.
Fixeu-vos que va recuperar el vidre rectangular i la porta davantera original. Lloc: Cotxera de l’Autònoma, 28-III-2009.

N-17: Ex-3036. Data de 1968. Al 1989 és traslladat a la U.A.B. on prestarà servei fins al 2003. Va ser, juntament amb el 13 i el 14 dels cotxes exposats al Passeig Nacional de la Barceloneta l’any 2006, l’any del centenari als autobusos de Barcelona. Posteriorment es restaura al seu aspecte primitiu de 1968, recuperant el color “verd Porcioles”. Actualment es guarda a la cotxera del Triangle.

La retirada del servei era inminent. Al costat esquerre, un Mercedes 0405G ex-T,M.B.. Lloc: Cotxera i taller de l’Autònoma, 11-I-2008.
El 3036 celebrant els seus cinquanta anys de la seva existència. Lloc: Estació de Sants, 12-V-2018.

N-18: Ex-3024. Data de 1968 i al 1989 es trasllada a la U.A.B. on prestarà servei fins al 2008. Actualment es troba a les catacumbes de les cotxeres TMB del Triangle.

Lloc: Bellaterra, 17-II-1994.

N-19: Ex-3040. Data de 1968 i al 1989 es trasllada a la U.A.B.. Després de ser retirat del servei al 2007 torna de nou a Barcelona on queda enmagatzemat a les catacumbes del Triangle, juntament amb el 15 i el 32.

Lloc: Cotxera de l’Autònoma, 17-II-1994.

N-20: Ex-3093. Data del 1968 i al 1985 és traslladat a la U.A.B. Deixa de circular al 2001 i al poc temps és traslladat a la Universidad Cienfuegos, Cuba.

Aparcat a la cotxera de l’Autònoma, 24-I-1995.

N-29: Ex-3222. Data de 1976. Al 1989 és traslladat a la U.A.B. on prestarà servei fins al 2007. Actualment forma part del patrimoni històric de l’E.M.T. (Empresa Municipal de Transportes) de Madrid on es va restaurar tal i com eren els Monotrals articulats d’aquella ciutat, numerant-se 2191. Els articulats d’aquella sèrie s’acabaven al 2190. Ha participat a les darreres edicions de la F.I.A.A. (Feria Internacional de Autobuses y Autocares).

Lloc: Cotxera i taller de la U.A.B., 4-X-2006.
Un cop modificat segons l’aspecte dels autobusos madrilenys de l’E.M.T., va formar part de la F.I.A.A. 2017. Lloc: Campo de las Naciones, Madrid, 25-V-2017.

N-30: Ex-3217. Data de 1975 i al 1987 es trasllada a la U.A.B. Al 2007 deixa de prestar servei i poc temps després és traslladat a Màlaga. Un cop a Màlaga es restaura tal i com eren els autobusos d’aquella ciutat i se li dóna el número de calca 178.

El cotxe nº30, en primer terme. Lloc: Cotxera de l’Autònoma, 3-II-1994.

N-32: Ex-3261. Data de 1979. Va prestar servei a Barcelona fins al 1993. A l’any següent es trasllada a la U.A.B. on es sotmet a una reparació. Després de decorar-se amb els color corporatius presta servei a les línies del Campus Universitari fins al 2008. Al poc temps retorna a Barcelona on queda enmagatzemat a les catacumbes del Triangle. L’any 2018 és carregat a un camió que se l’endúu cap a Gijón. En arribar a aquesta ciutat es restaura tal i com eren els autobusos articulats d’aquest model que tenia l’empresa EMTUSA. Actualment es conserva amb el número de calca 100.

Fixeu-vos que el paraxocs davanter no es correspón amb aquest carrossat de 1977. Lloc: Cotxera i taller de l’Autònoma, 4-X-2006.

N-3225. No canvia el seu número de calca original i des del primer moment es fa servir com a font de recanvis dels altres. A finals dels noranta es desballesta.

Aquest cotxe servia com a peces de recanvis dels altres. Lloc: Cotxera de l’Autònoma, 3-II-1994.

Referent als autobusos que es troben arraconats a la cotxera T.M.B. del Triangle (nºs 15, 18 i 19), hi ha rumors que afirmaven la possible reconversió d’un d’ells a standart.

Autobusos. Els Pegaso Monotral 6035, 2na part. Els 6035A (1).

Text i fotografies: Xavier “Trenes”.

El 1965 es va presentar a la Fira de mostres de Barcelona la versió articulada del Pegaso 6035. Va ser numerat com a 2001 durant el seu període de proves. Amb la posterior numeració va ser el 3001 i així es va quedar. Se’l coneixia com “l’avi”. Originàriament i al igual que el model standart del que derivaba, anava decorat amb dos tons de blau, conegut com a “blau Porcioles”. Amb aquest cotxe es donava una solució a aquelles línies que enregistraven una ocupació de passatge molt alta. A partir de l’octubre d’aquell any es va sotmetre a una sèrie de proves per la xarxa de T.B.. Es tractava d’un vehicle articulat d’un cos motriu i un altre remolcat. La direcció de l’autobús s’aplicava a l’eix davanter i darrer. Al tractar-se d’un vehicle articulat rebia la denominació de Pegaso 6035A. La part mecánica era idéntica a la del vehicle d’11m. Destacava un frontal arrodonit i de vidre panoràmic amb una graella petita per al radiador.

En quant a la part mecànica, tenia un motor de sis cilindres instal.lat sota el pis i al mig del cotxe. Pertanyia al model Pegaso 9101, de 170 CV i 10170 cm3. Portava un canvi semiautomàtic Wilson-ISA RV-38 de quatre velocitats més la contramarxa.

Tenia una longitut total de 18m i la seva distribució de portes, 4-4-4-2. El seu aspecte era totalment idèntic al de la versió standart. Mentre la versió standart incorporava seients de tub i contraxapat, la versió articulada els duia mullits. El cos remolcat era tan llarg com el motriu. Aquest darrer aspecte va influïr no gaire positivament ja que les normes de circulació establien una longitud màxima de 16’5m pels vehicles articulats i amb remolc. No es té cap constancia de què transportés passatgers. Després de finalitzats els assatjos va ser retornat a E.N.A.S.A. on es va escurçar per tal d’adaptar-se a les normatives. D’aquesta forma la distribució de portes passà a ésser 4-4-2.

Durant la seva carrera va patir moltes modificacions que l’assemblaren a la versió de sèrie. A mitjans dels anys setanta es va pintar del color vermell amb franja crema de T.M.B. i va circular fins a començaments dels vuitanta, desballestant-se poc temps després.

Al igual que va succeïr amb la versió standart, d’aquests autobusos es van derivar uns models que mostraven un aspecte exterior diferent amb petites millores respecte al prototipus. Madrid i Barcelona foren els clients que més unitats van tenir de tota Espanya.

Els Pegaso 6035A a Barcelona.

Les proves efectuades amb el prototipus resultaren satisfactòries, de tal manera que T.B. (Tramvies de Barcelona) va sol.licitar una comanda a E.N.A.S.A. de 100 autobusos concebuts per a serveis urbans amb una longitud més curta respecte a la del prototipus i d’aspecte exterior diferent. La seva distribució de portes era 4-4-4 amb una plataforma davantera més ample. Aquests 100 autobusos (nºs 3001 a 3101) començaren a entrar en servei a partir de 1967. Van quedar englobats dins la sèrie 2000 durant un temps. A partir del 23-IX-1967 es renumeraren com a 3000 seguint l’orde correlatiu. Aquest canvi de numeració va afectar els cotxes 2002 a 2023. Així mateix, el prototipus va passar a ser el 3001, tal i com es comentà anteriorment. Incorporaven 36 places assegudes sense comptar les dúes corresponents a la del conductor i cobrador. En quant a la part mecànica, alguns foren equipats amb canvi de botonera des del principi, fins un total de quinze cotxes. Entre 1975-77 se’ls va substituïr per un canvi Wilson-ISA RV-38 de quatre velocitats i contramarxa. Al sostre tenien uns petits ventiladors que giraven quan el cotxe circulava. Al 1974, 11 vehicles van rebre trampetes d’aireació (dúes al cos davanter i una al del darrera).

Al 1977 alguns autobusos que mostraven un pas del temps més acusat foren desballestats i aprofitats els seus equips. Aquests equips es muntaren a noves carrosseries construïdes per Noge que tenien petites diferències respecte a la versió original, com poden ser una graella rectangular cromada, llums davanters i posteriors quadrats (els posteriors eren verticals) i uns paracops davanters més amples i llisos. L’enllumenat interior, de fluorescents, passa del centre del sostre a cada lateral del mateix. La posició de l’eixugaparabrises canvia: El del costat conductor es traspassa de dalt del frontal a sota de la lluneta.

Amb el pas del temps els seients es canvien a uns de color més fosc i se suprimeix la figura del cobrador per reduïr despeses. Com a conseqüència d’això es clausura la porta posterior i la plataforma s’omple de més places assegudes. A alguns cotxes la porta posterior se suprimeix i es reemplaça per planxa.

Al desaparéixer la figura del cobrador, l’accés i pagament del bitllet es realitza pel davant. A tal efecte es van incorporar màquines expenedores similars a les de Metro que no van donar gaire bons resultats.

Coche nº3036. Va entrar en servei l’any 1968 i fou carrossat por Hugas. Després de 19 anys en servei es retirat. Posteriorment, cap a novembre de 1987 passa a la U.A.B., on es va reformar i modificar el seu esquema de pintura. La companyia li assigna el nº14. Després d’ uns anys circulant entre Cerdanyola-Universitat i Bellaterra es retirat de la circulació cap al 2003 i al cap d’uns anys retorna de nou a Barcelona on es restaura al seu aspecte quasi original, tal i com es pot observar a les vinyetes. Encara té l’eixugaparabrises sota la finestra frontal del conductor. Lloc: Cotxera del Triangle, 20-III-2011.
Una altra vista del cotxe 3036. Lloc: Cotxera del Triangle, 20-III-2011.
Dos autobusos d’una mateixa sèrie i posats en servei l’any 1968. Mostren carrossats diferents. El de l’esquerra es correspón amb el primitiu, mentre que el de la dreta fou aplicat a molts cotxes a partir de l’any 1977 debut a què la planxa es trobava en mal estat. Tanmateix foren aprofitats el motor i demés equips. De fet, el color vermell es va anar aplicant poc a poc dos ays abans. Aquestes dúes preciositats sortiren al carrer a conmemorar el seu cinquantè aniversari, L’acte va consistir en realitzar un recorregut per les línies 44 i 109, tal i com eren al principi. Lloc: Zona Franca, 12-V-2018.
Cotxe nº3055 de T.M.B.. Aquest vehicle va entrar en servei l’any 1968. Originalment anava decorat amb els dos tons de verd, esquema conegut com a “verd Porcioles”. A l’octubre de 1977 es desballesta la seva carrosseria primitiva i són aprofitats els seus equips i motors. Aquests elements són muntats als tallers de Vilapiscina a un nou casrrossat pintat costruït per la casa Noge. Aquest carrossat es pinta de color vermell fosc amb una franja crema, colors unificats per als vehicles que anaven entrant en servei. Després de dotze anys circulant per la xarxa de T.M.B. es retira del servei i és traslladat a la U.A.B. de Bellaterra. Allà es modifica el seu aspecte i es pinta amb els colors corporatius d’aquesta companyia on circularà entre el Campus Universitari i Cerdanyola-Universitat fins al 2003. A parirt de llavors queda enmagatzemat a la cotxera de la U.A.B. fins que dos anys després es restaura seguint l’aspecte de 1977. Va participar al rodatge de la pel.lícula “Salvador Puig Antic”, estrenada al 2005. Per això es decora amb dos tons de verd (“Verd Porcioles”) i se li afegeix una graella de les primitives amb creu de Pegaso. Trascorregut aquest rodatge es torna a pintar de color vermell amb franja crema, tal i com era al 1977. Lloc: Cotxera de la U.A.B., Bellaterra, 1-XII-2005.
La restauració del 3055 incloïa recuperar el seu interiorisme primitiu. A la dretas de la imatge s’observa la guixeta del cobrador, 1-XII-2005.
El 3055 prenent part a l’exposició “100 Anys d’autobusos a Barcelona”. Lloc: Passeig Nacional, al barri de la Barceloneta, 19-IX-2006.
Emblema que dugueren tots els autobusos i autocar s pertanyents a la gama dels Monotrals, 16-IX-2006.

El 3055 és un dels vehicles que participen al Rallybús Barcelona – Caldes de Montbui. Lloc: Av. Reina Maria Cristina, 31-V-2014.

Quan van aparéixer les primeres targetes resistives multiviatge al 1978, i a mesura que anaven desapareixent els cobradors, s’instal.len a l’entrada del cotxe unes màquines especials per validar-les. A començaments dels anys noranta encara estaven operatives.

Sèrie 3200.

Aquesta remesa, formada per 63 cotxes carrossats per Noge i numerats del 3200 al 3263, es va començar a estrenar entre 1975 i 1979. Varen ésser dels darrers 6035 que va rebre T.M.B.. Els 40 primers anaven pintats de verd abans de començar a prestar servei. Poc després es repintaren vermells, peró sense franja lateral i frontal crema. Els altres ja venien en un principi de color vermell amb franja. Tenien les mateixes característiques que els anteriors, excepte les relatives a la quantitat de places assegudes que eren 39 (cotxes nºs 3200 a 3249) i 48 (cotxes nºs 3250 a 3263).

Cotxe nº3216. De tots els que es van mantenir circulant fins al 1996, era el més vell. Lloc: Cotxera de la Zona Franca, 29-XII-1994.
Aquests vehicles eren habituals a la línia 75 on circulaven fixos de dilluns a divendres. Aquesta línia només prestava servei els dies lectius al curs escolar. Lloc: Pl. Bonanova, 30-IX-1993.

Per la seva part, T.M.B. mentre no rebia més vehicles nous va mantenir 16 autobusos d’aquesta sèrie circulant fins al 1996. A partir de 1991 es començaren a repintar amb els colors aplicats pels vehicles més moderns, a base de blanc, vermell i negre. Eren els següents: 3216, 3221, 3226, 3232, 3233, 3234, 3235, 3243, 3246, 3253, 3255, 3256, 3257, 3259, 3261 i 3263.

Els cotxes 3221, 3226, 3232, 3253 i 3255 pertanyien a la desapareguda cotxera de llevant. Les línies que solien cobrir eren la 173 diàriament i la 43. A aquesta darrera quan faltava algún Mercedes O405G que es trobava avariat. De totes maneres encara es va veure algún cotxe circulant a línies que no estaven destacades a l’esmentada cotxera.

Aquí es poden veure els cinc vehicles destacats a la desapareguda cotxera de Llevant, 4-I-1995.
Dos Monotrals de diferent aspecte convivien junts a la línia 75. Lloc: Travessera de les Corts, 2-III-1994.
Aquell dia va ser una alegria per a la vista trobar aquest cotxe a la línia 57. Feia gairebé tres anys que els Mercedes O405G assolien el servei a la 57 durant dissabtes i dies festius. Lloc: Barceloneta, 25-VI-1995.
Interior del cotxe 3246. Aquell dia circulava a la 109 i per ajustar-se a l’horari, se li va anar de llargues, 4-VII-1995.
El 3253 pertanyia a la dotació de Llevant. No era gaire habitual trobar un vehicle de l’esmentada cotxera a la línia 57. Aquell dia els vehicles que circulaven a aquesta línia eren tots Monotrals articulats. Lloc: Barceloneta, 24-VI-1992.
El 3259 circulant a la 56. Lloc: Collblanc, 7-IV-1994.
Vehicles vells i nous compartint el servei a la 43. Lloc: Barri Besòs, 21-IV-1994.
L’últim de tota la sèrie circulant a la línia 9. Lloc: Pl. Catalunya, 13-V-1996.

Per altra banda, els restants pertanyien a la dotació de Zona Franca. Circulaven diàriament a la línia 75. Quan no hi havia suficients vehicles Mercedes O405G, compartien serveis amb ells a altres línies com la 9, 50, 56, 57, 59, 67, 68 i 109. A la 57, durant l’any 1992, van circular durant bastants caps de setmana, dies festius i a començaments d’estiu. Això era debut als sotracs que hi havia a la terminal de la Barceloneta. Aquest problema feia malbé els càrters dels Mercedes, ja que l’eix del semirremolc era motriu i el motor es trobava a aquest cos.

Hi havia un cotxe, concretament el 3261, al que se li va posar un paracops que no es corresponia amb el seu carrossat. Aquest vehicle, cap a mitjans de 1993 va ser retirat del servei i poc temps després va traslladar-se a les cotxeres de la U.A.B.. Allà es realitzà una revisió a fons per tornar-lo al servei públic, repintant-se amb els color corporatius de l’esmentada empresa. Quan va deixar de circular entre el Campus Universitari de Bellaterra i Cerdanyola-Universitat va ser retornat a T.M.B. que el va enmagatzemar a les catacumbes del Triangle. L’any passat va ser traslladat a Gijón on es va restaurar amb l’aspecte que tenien aquests autobusos a l’empresa E.M.T.U.S.A..

Ferrocarril metropolitano de Barcelona. Proyectos no realizados: Estación Travessera.

Autor: Xavier “Trenes”.

Texto y dibujos: Autor.

Como complemento al artículo referente a las estaciones abandonadas y proyectos que no se llegaron a materializar, os muestro este otro. Hace referencia al Gran Metro y su tramo inicial, inaugurado en diciembre de 1924. Este primer tramo comprendía las estaciones de Lesseps, Diagonal, Aragón y Cataluña, siendo su longitud de 2,470 kms. Para facilitar el acceso al metro a los vecinos que residían entre Lesseps y Diagonal, en mayo del año siguiente se abre la estación Fontana, situada a 484m de la primera y a 913,16m de la segunda.

Esquema de la línea del Gran Metro . En él puede observarse la situación de la estación Travessera, colateral a Fontana y Diagonal.

De todas formas, aún hubo otro intento de captar más pasaje debido a la distancia existente entre Fontana y Diagonal. Se proyectó una estación, a la que se iba a denominar Travessera, porque se decidió ubicarla en la Travessera de Gràcia. Jamás llegó a materializarse una porción de andén y todo quedó en agua de borrajas. El motivo fue que al haber una diferencia de nivel entre el Passeig de Gràcia y la calle Gran de Gràcia, dificultaba enormemente su ejecución. En el túnel no existió ningún indicio de empezar a construirla.

Posible ubicación de “Travessera” con sus accesos.

Autobusos: Els Pegaso Monotral 6035, 1ra part. La versió standart.

Autor: Xavier “Trenes”.

Text i fotografies: Autor.

Concepte de Monotral. La gama 6000 de Pegaso.

A mitjans dels anys seixanta, va aparéixer un dels autobusos més emblemàtics que circularen a Espanya derivat del Monotral 6020. Moltes empreses el van adquirir i no quedaren decebudes degut al molt bon resultat que va donar. Es fabricaren en versió standart i articulada. Aquests cotxes tenien una estructura autoportant monocasc formada per perfils d’acer soldats. Amb això s’aconseguia un conjunt únic de xassís i carrosseria.

Les estructures es fabricaven a la desapareguda planta que l’empresa Jorsa (integrada a E.N.A.S.A.) tenia a Mataró. Un cop finalitzades es portaven a carrossar per les diferents cases. Aquest tipus d’estructura autoportant va ser dissenyada per la casa italiana Viberti, amb seu a Turín. Posteriorment al 1947 es comercialitzà amb la marca Monotral. La producció dels autobusos monocasc van arribar a Espanya de la mà de Jorsa, que havia signat a l’any 1960 un contracte amb Viberti per poder fabricar aquestes estructures sota llicència. Els primers vehicles Monotral que van començar a circular per Espanya van ser els Pegaso 6020 (autobús urbà) i 6040 (autocar).

Els Pegaso 6035.

L’any 1964 E.N.A.S.A. va entregar a T.B. (Tramvies de Barcelona) un vehicle prototipus d’11m de llarg i denominat Pegaso Monotral 6035. Com a diferència respecte a l’anterior, incorporava un motor Pegaso 9101 de 170 CV de sis cilindres en línia i 4 temps, instal.lat en posició horitzontal sota el pis. Tenia canvi semiautomàtic Wilson RV-38 i direcció servoassistida. La seva distribució de portes era 4-4-2 (una darrera i al mig de quatre fulles, la davantera de dúes). El seu interior donava cabuda a 24 places assegudes més la del conductor i la del cobrador. Aquest prototipus va circular per diferents línies de la xarxa barcelonina, resultant molt satisfactòries. T.B. el va numerar 1901.

Com a conseqüència, la companyia va sol.licitar una comanda de 100 unitats a partir de 1965. Els vehicles de sèrie mostraven certes diferències respecte al prototipus tals com una plataforma davantera més ample i una porta d’accés davantera de quatre fulles. Aleshores, la distribució de portes passava a ser 4-4-4. Incorporava el mateix motor que el prototipus i un canvi Wilson semiautomàtic RV-38 de quatre o cinc velocitats, segons els serveis encomanats. En aquest sentit podia circular per línies urbanes i interurbanes respectivament. El frontal era més quadrat, tenia un parabrises dividit per dúes finestres i una petita rectangular sota la del costat de la porta. Amb aquestes modificacions el nou autobús es podia adaptar millor de cara a tenir un sol agent (conductor-cobrador), en lloc dels dos. L’àmplia plataforma posterior permetia donar cabuda a 25 passatgers asseguts i 67 dempeus.

Aquests vehicles no trigaren a escampar-se per moltes empreses espanyoles i a més s’exportaren a països com Àfrica (Pegaso 6036 per a la ciutat d’Argel cap al 1972). Durant la seva carrera se´ls va arribar a modificar inclús el seu aspecte exterior, semblant-se a altres vehicles més moderns.

Magnífica reproducció d’un 6035 en versió per a T.B. (Tramvies de Barcelona), després T.M.B. (Transports Municipals de Barcelona) per part de Modeltrans. Aquest vehicle formava part de la sèrie 2100 a 2199 que es van estrenar entre 1966 i 1967. Van ser carrossats per Hugas, 7-VII-2009.

T.M.B.. Cotxe nº2187. Data de 1967 i fou carrossat per Hugas. Al 1977 va ser desballestat i aprofitats els seus equips per muntar-se a una nova carrosseria construïda per Noge. Actualment forma part dels vehicles preservats per T.M.B. Per la seva part, el de la dreta és el 2366. Aquest vehicle formava part de la sèrie 2300 al 2399, tots carrossats per Hugas. Va entrar en servei l’any 1968. i després d’un temps es transformà en Bus Biblioteca, coneixent-se com a “Bus cultural”. Lloc: Cotxera de Ponent, 21-X-1993.
Cotxe nº2366 preservat per T.M.B. a la cotxera del Triangle, 27-I-2008.
T.M.B. (Transports Municipals de Barcelona). Cotxe nº2732, sèrie 2700 a 2799. El cotxe de les imatges va començar a circular l’any 1976. Els últims 6035 standart de T.M.B. es van retirar a finals de gener del 1992. Aquest cotxe després de ser retirat de T.M.B. va anar a T.U.B.S.A.L Transports Urbans de Badalona, S.A.Laboral), però va retornar-se al seu propietari original. Lloc: Canyelles,
30-I-1992.
T.U.B.S.A.L. (Transports Urbans de Badalona, S.A.Laboral). Cotxe nº7661. Va entrar en servei l’any 1976 i abans de la fundació de T.U.B.S.A.L. va pertànyer a T.U.S.A. (Transports Urbans S.A.), també de Badalona. Fou carrossat per Noge i la seva distribució de portes era 2-0-2. Formava part del grup numerat com 7660, 7661, 7664, 7665, 7667 a 7675. Lloc: Ronda de Sant Pere, 9-XI-1992.
Cotxe nº7983 de T.U.B.S.A.L. (Transports Urbans de Badalona, S.A. Laboral). Va entrar en servei l’any 1979 a T.M.B. com a nº2443 formant part de la sèrie 2400-2450. Foren carrossats per Noge. Posteriorment va passar a T.U.B.S.A.L i va ser adscrit al servei urbà del Port de Barcelona. Quan es va retirar de la circulació fou adquirit per Autocares Capricornio, de Badalona. Lloc: Barceloneta, 3-VII-1992.
El mateix cotxe de la vinyeta anterior mostrant el aspecte després de ser adquirit per Autocares Capricornio. Lloc: Carretera de Collblanc, 14-IX-1994.
E.M.T. (Empresa Municipal de Transportes, Madrid). Cotxe nº622, sèrie 501 a 915. S’estrenaren entre 1967 i 1973. El de la Imatge és de 1973. Lloc: Museu de l’E.M.T., 27-V-2017.
Empresa Cabrero, Valladolid. Aquest cotxe va entrar en servei l’any 1976. En el moment de fotografiar-lo es trobava en procés de restauració. Formava part dels actes relacionats amb el Centenari dels autobusos a Barcelona. El seu aspecte és idèntic als que circulaven per Madrid. Lloc: Passeig Nacional, 16-IX-2006.

Un ex-E.M.T. de Madrid adquirit per l’empresa Joan Creus i cobrint la línia Manresa a Sant Fruitós. Lloc: Manresa, 8-V-1993.
Cotxe nº35 de Sagalès. Va entrar en servei l’any 1980 a l’empresa Castellà de Manresa. Posteriorment, i a mitjans dels anys 90 Sagalès el va comprar de segona má. A la vinyeta es trobava circulant a la línia Bacelona – Caldes de Montbui. LLoc: Passeig de Sant Joan, Barcelona, 22-V-1996.

El mateix cotxe de la vinyeta anterior afortunadament conservat per Sagalés a una nau on hi ha enmagatzemats més vehicles antics i histórics, 28-III-2009.

T.I.S.A. (Transportes Interurbanos S.A., Torrelles de Llobregat). Pegaso 6035-4. Cotxe nº61. Formava part de la sèrie 61 a 65 de la desapareguda empresa Autotransports Martí, de Sabadell. Entrà en servei l’any 1972 i va ser carrossat per Noge. Originàriament duia tres portes amb distribució 4-4-4. D’aquesta manera podien operar dos agents, el cobrador i el conductor. Anys després se’ls va suprimir la porta central i la guixeta del cobrador, amb la qual cosa van passar a ser operats només amb el conductor. Circularen a les línies urbanes de Sabadell fins que es va fundar T.U.S. (Transports Urbans de Sabadell) l’any 1982. A partir de llavors passaren a T.I.S.A. (Transports Interurbans S.A.), excepte el 64, modificant-se l’interior amb nous seients per a trajectes interurbans i disposats en fil.leres dobles. D’aquesta manera circularen a la línia Barcelona – Torrelles del Llobregat fins que el 1995 van ser retirats del servei. Actualment es conserva el nº65. Sempre van conservar els seus colors originals vermell i crema. Lloc: Collblanc, Barcelona, 21-V-1993.
Interior del cotxe nº61, 21-V-1993.
El cotxe nº62 passant per St. Vicenç dels Horts. Poques vegades baixava fins a Barcelona. Normalment es trobava adscrit a la línia Sant Feliu del Llobregat – Sant Vicenç dels Horts, 26-III-1994.
El nº65 aparcat a la desapareguda cotxera de Sant Vicenç dels Horts. De tots els quatre que passaren a T.I.S.A., només es conserva aquest vehicle, 9-III-1994.

Soler i Sauret. Nºs 44, 50 i 51.

Daten de 1974, 1971 i 1980 respectivament i foren carrossats per Jorsa a Mataró. El cotxe nº50 inicialment era un autobús articulat que va circular com a tal fins al 1982. Al mes de març d’aquell any se li suprimeix el semirremolc i es converteix a standart. Va ser retirat del servei a finals de desembre del 1991. Circularen entre Barcelona – Vallirana i Molins de Rei. Els nºs 44 i 51 es van retirar del servei al 1995.

Cotxe nº51 circulant entre Barcelona i Vallirana. Lloc: Riera Blanca, Barcelona, 21-V-1993.
Tant Soler i Sauret com TISA compartien la terminal del Carrer Riera Blanca, al barri de Collblanc, situat a la frontera entre Barcelona i Hospitalet del Llobregat. A la vinyeta es pot observar el nº51 de Soler i Sauret davant del nº61 de T.I.S.A., 31-III-1994.
El cotxe nº44 aparcat a la cotxera de Molins de Rei, 31-III-1994.

Ferrocarril Metropolitano barcelonés: Estaciones abandonadas, proyectos que jamás se concluyeron y curiosidades.

Introducción.

Lo que os voy a mostrar a continuación es algo de lo que no se ha escrito prácticamente nada y que poco a poco ha ido cayendo en el olvido. Las redes de Metros, en especial las que llevan en activo durante un siglo o más de antigüedad, ocultan en sus entrañas una infraestructura que fue fruto, al igual que el resto, de una serie de proyectos. De ello deriva la existencia de una serie de estaciones que prestaron servicio durante unos años hasta su clausura definitiva por resultar innecesarias. Otras veces fueron fruto de un proyecto inicial que no prosperó, incluso después de haberse construído sus accesos y taquillas. Todas ellas han quedado abandonadas en medio del túnel y se pueden observar desde el tren. Eso sí, hay que estar muy atento.

En el caso de Barcelona, las líneas III (ex-Gran Metro), IV y V, que son las de gálibo estrecho (no tanto como las de Madrid), pueden contemplarse algunas de estas estaciones “fantasma”. Por su parte, en la línea I (ex-Transversal), hasta hace pocos años existía una estación colateral a las de Mercat Nou y Santa Eulàlia que fue clausurada definitivamente en 1983. Estoy seguro de que a muchos de vosotros os traerán recuerdos a la mente.

Otros proyectos desarrollados motivaron la construcción de una infraestructura que no se llegó a utilizar nunca.

A lo largo del texto se incluyen nobres de estaciones que inicialmente se escribían en castellano y entre paréntesis la denominación actual en catalán.

Red de gálibo estrecho.

Línea III. Su primer tramo se inauguró el 30-XII-1924 entre las Plazas de Lesseps y de Catalunya. A los dos años se abrió el ramal entre Aragón (hoy Passeig de Gràcia) y Jaime I (Jaume I), aprovechando los túneles que existían bajo la Via Laietana. Dichos túneles fueron perforados con motivo de la apertura de dicha avenida pese a no estar contemplada la construcción de ninguna línea de Metro. Por su parte, la compañía del “Gran Metropolitano de Barcelona”, más conocida como “Gran Metro”, compró al Ayuntamiento esas galerías y así pudo trazar parte de su línea principal. Aragón (Passeig de Gràcia) era por tanto una estación en donde se bifurcaban dos ramales: Uno hacia Cataluña – Ramblas y el otro hacia Urquinaona – Correos hasta el período 1968-72. El 20-II-1934 el ramal Aragón – Jaime I (Jaume I) se prolongó 312 m en una estación, denominada Correos (desde 1973 dicho ramal pertenece a la Línea IV). En 1946 el ramal Cataluña (Catalunya) – Ramblas se prolonga 122 m en una estación a partir de Liceo (Liceu). Esta última se denomina Fernando, por encontrarse situada al final de la calle con el mismo nombre.

Correos. Se situó al final de la Via Laietana, esquina Pl. de Antoni López, al lado de la Oficina de Correos y Telégrafos. Muchísimos de vosotros os acordaréis de haber tomado el metro en ella. En esta zona se sufrían (y se sufren) infiltraciones de agua dada la proximidad con el Puerto, lo que implica el emplazamiento de bombas para achicarla. Al principio la circulación por este tramo se realizaba en vía única, pero a partir del 12-I-1942 se pasó a circular en vía doble.

Boca de acceso. Al clausurarse, se le colocó una reja para la ventilación y se cerró su acceso, situado en el centro de la imagen y en primer plano. A la semana siguiente se suprimió esta boca siendo substituída por una plancha de acero en el suelo, 11-IV-1998.
Imagen continuación de la anterior, 6-IV-2007.
Así es como se encuentra actualmente. El andén derecho, convertido en escombros era el de salida.
Todavía son visibles los anuncios de la época.

Esta estación constaba de sólo una vía general que finalizaba en un tope. En su lado norte existía una vía de servicio con su topera que se empleaba para estacionar coches. En 1946 fue dotada de alumbrado fluorescente, habiendo sido la primera instalación pública de España en tenerlos. En 1949 se alargaron sus andenes. En 1956 se pavimentaron sus paredes con racholas de color gris y se pintó el techo en blanco. Tenía dos andenes: El de salida, a la derecha en sentido Barceloneta, era estrecho (1,84m de ancho). El de entrada al tren era más ancho y separaba la zona de vía del acceso a la calle mediante unos arcos rectangulares que aún son visibles desde el tren. Detrás del tope se encontraban las taquillas (viajeros con billete y viajeros son billete, estos últimos empleados de Correos), vestíbulo y escaleras hacia la calle.

Correos fue clausurada el 20-III-1972 al no poderse adaptar a la Línea IV cuando se realizaban las correspondientes obras de cara a su prolongación hacia Barceloneta y Pueblo Nuevo. En el andén de acceso al tren se perforó una zanja para asentar la vía general ascendente. El tope final de línea fue suprimido al prolongarse la vía hacia las zonas mencionadas. El andén de salida a la calle fue suprimido y convertido en escombros. Hoy día forma parte del túnel.

Esquema en el que se muestra su aspecto original. En rojo, las modificaciones que se realizaron para adaptarla al túnel.

Banco. Ahora os voy a mencionar algo incluído en la “lista” de estaciones abandonadas y que resulta desconocido para muchísima gente, incluso para los empleados del Metro. Me refiero a “Banco”, un supuesto nombre que se pretendió dar a un boquete realizado en uno de los túneles bajo el cual pasa una de las dos vías generales de la Línea IV. En este caso, la descendente. Este hueco es colateral a las estaciones de Jaime I (Jaume I) y Urquinaona, bajo la Plaza de Antonio Maura, en el cruce de Via Laietana con Av. Francesc Cambó y Av. Catedral.

“Banco” data de principios de los años 10. Circula una leyenda en la cual se afirma que esta “estación” se construyó para servicio interno de Metro. Su supuesta finalidad consistía en extraer la recaudación y depositarla en la antigua sede del Banco de España (hoy Catalunya Caixa), situada en Via Laietana. Dicha finalidad se hubiera llevado a cabo mediante la construcción de un pasadizo subterráneo que desembocaría en la sede de la entidad bancaria. Esta galería jamás llegó a existir. Estaréis de acuerdo conmigo en que un acceso directo a la cámara acorazada de un Banco no se concede así como así. La mencionada estación de Banco jamás llegó a efectuar este tipo de tarea. Sin embargo, es visible desde el tren si se circula en sentido Barceloneta. El transporte, de haberse llevado a cabo, se realizaría a bordo de un viejo automotor de la serie 300R. La pared es semicircular, tal y como marcaban las tendencias de la época. La entrada desde la calle no se llegó ni a construir. Hoy día en este lugar las brigadas de vía y obras depositan material. En realidad, hubo un error de emplazamiento al empezar a construir la estación de Jaume I. Esta es la causa de que exista ese andén. Muy cerca de ese punto se pretendía construir la de “Beatas”, una de las que formaron parte de un proyecto de línea que no se llevó a cabo. La denominación  “Beatas” obedece a que se hubiera hallado muy cercana a la calle del mismo nombre. Hoy día forma parte del túnel de la Línea IV.

Este es el aspecto de un error en el emplazamiento de Jaume I. Dicho error dio lugar a una leyenda urbana descrita en el texto,  abril 2007.

Fernando. Por su parte, el antiguo ramal Catalunya – Ramblas finalizaba en Liceo (Liceu). La cola del túnel de maniobras para que los trenes pudieran cambiar de sentido se aprovechó para construir una estación. Recibía ese nombre por situarse al final de la calle del mismo nombre tocando a Ramblas. La finalidad era poder disponer de un tren adicional en caso de que se celebrara un gran acontecimiento en el teatro del Liceo. Se encontraba situada…¡a tan sólo 145m de su colateral!… Se abrió al público el 15-IV-1946 y se clausuró el 1-III-1968. Constaba de un sólo andén situado a la izquierda, sentido Atarazanas (Drassanes) y con cabida para un tren de tres coches. En el centro de éste se hallaba el acceso formado por dos bocas, una de entrada y la otra de salida. Además, poseía dos topes: Final de línea y vía de servicio en su extremo norte para estacionar vehículos. El motivo de su clausura radica en el alargamiento de los andenes de Liceo (Liceu) (de 60m se pasó a 90), propiciando que la distancia entre estas dos estaciones fuera aún más corta. Ello determinó el cierre definitivo de Fernando. Tras su clausura se suprimió el andén y en el espacio dejado por éste se trazó la vía ascendente en sentido Lesseps. Al mismo tiempo, el ramal de servicio fue absorbido por la vía general mencionada. Actualmente el vestíbulo permanece intacto, sin las taquillas. La boca de acceso fue suprimida y el hueco del suelo forma parte del pavimento de la calle.

Esquema de vías en su aspecto original. En rojo, modificaciones realizadas tras su clausura y posterior adaptación al túnel.
Cartell original de esta estación y que actualmente se conserva, 4-VII-2001.
Estos dos huecos se corresponden con los accesos del vestíbulo hacia el andén. La vía visible en la imagen se encuentra en donde anteriormente se hallaba el andén.


Gaudí. Se encuentra en la línea V. Su primer tramo se abrió en 1969, entre Diagonal y San Ramón (Collblanc). El segundo entró en escena en 1970 entre las estaciones Diagonal y Sagrera. En este segundo tramo quedó integrada la primitiva Línea II y es aquí donde se encuentra la estación Gaudí que jamás vio viajero alguno, a pesar de haberse construído con todos sus accesos. Los andenes permanecen intactos.

Escalera de acceso a los andenes. A pesar de haberse construído con todos sus accesos, jamás entró en servicio, 16-II-2009.
La zona de andenes acoge a veces anuncios publicitarios,
Durante una visita nocturna que realicé a la Línea V, tomé esta instantánea a bordo de un locotractor, 27-XI-2009.

Gaudí data de 1973 y se encuentra situada entre Sagrada Familia y Dos de Mayo (Hospital de Sant Pau), más cercana a Sagrada Familia, esta última estación de correspondencia con Línea II. Fue fruto del proyecto original de la Línea II en el que se contemplaba su trazado desde Horta hasta Pueblo Seco (Paral.lel). Iba a ser también estación de enlace con la Línea V mediante un pasillo que la comunica con la de Sagrada Familia. El trazado de la Línea V había de haber seguido recto hacia Badalona, tal y como se previó en un principio. Al existir un cruce con la Línea II al mismo nivel, dicha dificultad no pudo resolverse y motivó que el tramo Horta – Sagrera fuera agregado a la V. El resto del túnel correspondiente a la Línea II se desvió hacia Sagrada Familia, con una curva muy fuerte y su posterior prolongación a La Pau.

Antes de que este primer tramo de línea II se juntara con la V, entre 1963 y 1973 se perforaron las galerías y se construyeron las estaciones correspondientes a la prolongación hacia Pueblo Seco (Paral.lel). En este período hubo no pocas dificultades en el subsuelo que entorpecían la conclusión de los túneles, tales como el emplazamiento de las antiguas murallas de la ciudad. Ello dio lugar al abandono de las obras en 1973. Durante mucho tiempo la Línea II permaneció vacía e intacta hasta que en septiembre de 1995, tras cinco años de obras, entró en servicio el tramo Sant Antoni – Sagrada Família. Esta última estación realiza correspondencia con la Línea V. Durante el tiempo que el tramo ferroviario de Línea II permaneció sumido en el olvido, se llegaron a representar obras teatrales en uno de los túneles de la estación Sant Antoni.

En este esquema se representa la situación actual del cruce entre las Líneas II y V. Podrá observarse el motivo por el que el tramo Horta – Sagrera se unió a la Línea V.

Actualmente Gaudí se encuentra con sus accesos cerrados. En el correspondiente a la salida con la Calle Lepant se halla la sede de los jubilados y coleccionistas de TMB (Transports Municipals de Barcelona). El otro acceso se localiza en la Avenida Gaudí (de ahí su nombre), pero hace esquina con C/Roselló. En la zona de andenes hay ocasiones en las que se muestran anuncios publicitarios iluminados con lámparas reflectoras.

El pasillo de enlace que iba a ser utilizado por los viajeros, caso de haber prosperado la idea inicial, existe y lo hacen servir brigadas de limpieza y empleados del Metro.

Red de gálibo ancho.

Bordeta. Se encontraba en la Línea I (ex – “Transversal”). Su primer tramo se abrió el 10-VI-1926 entre Cataluña (Catalunya) y Bordeta.. Posteriormente, el 1-VII-1932 se prolongó en una estación, Santa Eulàlia, dirección Hospitalet. Este ferrocarril tiene la particularidad de poseer un ancho de vía de 1676 mm, idéntico al ibérico (este último se redujo en 8mm a partir de 1956). Pues bien, hasta no hace muchos años y antes de que fuera construída la nueva estación Mercado Nuevo (Mercat Nou) en substitución de la anterior, existía en desuso la primitiva estación Bordeta. Dicha estación se encontraba frente a las cocheras en Santa Eulàlia, en su tramo a cielo abierto entre Mercat Nou y Santa Eulàlia.

Bordeta perteneció en su día al desaparecido F.M.T. (Ferrocarril Metropolitano Transversal). Cuando la antigua estación Santa Eulàlia fue demolida el 5-VII-1980, Bordeta permaneció como final de línea hasta que se abrió la nueva, subterránea. Esta última entró en escena el 23-XII-1983, juntamente con Torrassa, final de línea. Bordeta, al quedar más cerca esta vez de su colateral Santa Eulàlia no hubo más remedio que clausurarla. Ha habido ocasiones en las que, por avería de un tren, se han transbordado los viajeros en ella hacia otro. Esto es debido a su proximidad con las cocheras, tal como se mencionó anteriormente. Las obras de entrada de la línea AVE en Barcelona afectaron en parte a la infraestructura del Metro y terminaron por hacer desaparecer esta estación en desuso. Otro de los factores que incidieron en su desaparición fue la construcción de la nueva Mercat Nou, substituyendo a la anterior.

Tren de la serie 4000 circulando en dirección a Feixa Llarga. Imagen tomada en Bordeta desde el andén dirección Fondo, 13-II-2005.
Las vías del Metro discurren paralelas a las de Renfe en el tramo Mercat Nou – Santa Eulàlia. ASpecto que mostraba este panorama antes de las obras para construir la nueva estación Mercat Nou, 13-II-2005.
El edificio que se observa a la izquierda de la viñeta se corresponde con las cocheras del Metro. Justo delante de él y al lado, se encontraba la estación Bordeta, 19-IV-2018.

Propuesto pero nunca concluído

De 1926 data un proyecto de túnel que consistía en enlazar la línea general del Gran Metro Lesseps – Liceo (Liceu) con las líneas de Funicular que subían hasta Montjuic. Una de ellas, inaugurada en 1928 comunicaba (y comunica) las Avenidas Marqués del Duero (hoy Av. Paral.lel) y Miramar. La otra se abrió en 1929 y enlazaba la Avenida Miramar con la montaña de Montjuic. Esta última fue clausurada en enero de 1981. Tanto la infraestructura de este túnel propuesto como el material móvil iban a ser propiedad de la compañía “Funicular de Montjuic”.

Proyecto de túnel bajo la Calle Conde del Asalto (Nou de la Rambla) para un ferrocarril lanzadera entre la línea del Gran Metro y la del Funicular de Montjuic. En traza negra contínua se indica la porción que se supone fue perforada.

Este nuevo trazado discurriría recto bajo la Calle Conde del Asalto (Nou de la Rambla) y tendría una longitud de unos 813 m aproximadamente. Uno de sus extremos se localizaría en la calle mencionada y el otro finalizaría en la Rambla. Tendría sólo dos estaciones: Rambla y Paralelo. El vestíbulo de Rambla se ubicaría en el ramal fondo de saco de Liceo, allí donde los trenes realizan maniobras para cambiar de vía y en el que posteriormente se construyó la estación Fernando. Los accesos desde la calle estarían situados en el Pla de la Boqueria. Por su parte, la estación Paralelo se situaría bajo la Avenida Marqués del Duero (Av. Paral.lel) y establecería enlace con la línea del Funicular. En esta última se construirían tanto el taller como la cochera para los automotores. Pues bien, por el túnel anteriormente mencionado iba a circular un tren a modo de lanzadera entre las dos redes ferroviarias. En 1930 dieron comienzo las obras pero no tardaron en chocar contra los intereses tanto de los comerciantes residentes en las Ramblas como los que tenían su negocio en la Av. Paral.lel. Otros motivos por los cuales esta propuesta no prosperó fueron los siguientes:

-Construcción de un nuevo alcantarillado bajo la Calle Conde del Asalto (Nou de la Rambla).

-Repetidas huelgas protagonizadas por los trabajadores que incidían negativamente sobre las previsiones de apertura de este ferrocarril.

-Peligro de fisuras y posterior derrumbe de algunos edificios con más de setenta años a sus espaldas.

Debido a todo esto, las obras se suspendieron al poco de estallar la Guerra Civil y hoy día no existe más que una porción de túnel excavada a partir de las Ramblas.

El Metropolitano Transversal al poseer el mismo ancho que el de las Compañías M.Z.A y Norte, se había proyectado como ferrocarril de enlace, denominado F.c. NO-SE (Noroeste – Sureste). De esta manera pretendía agilizar el tráfico ferroviario a través de la Ciudad Condal evitando maniobras engorrosas a los trenes de las compañías mencionadas. Por él iba a fluir también tráfico de mercancías. Sin embargo, jamás llegó a realizar este tipo de enlace. Ello, no obstante, no ha impedido que otros vehículos….”intrusos”…,ajenos al Metro, hayan realizado incursiones por la línea. Entre Bordeta y Santa Eulàlia hubo un desvío que comunicaba las vías generales de M.Z.A. (hoy Renfe) con las del Metro. Durante la Guerra Civil Española, por razones militares, se desarrolló un proyecto para enlazar el Transversal con la estación Barcelona-Plaza Cataluña de los anteriores Ferrocarriles de Cataluña (hoy Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya FGC.). La propuesta consistía en la perforación de un túnel bajo la Calle Pelai. Este túnel pretendía unirse al Metro poco antes de llegar a la estación Universidad (Universitat), en dirección a Cataluña (Catalunya), y así facilitar la circulación a trenes cargados de munición que se dirigirían hacia el ramal de Av. del Tibidabo. Dado que el ancho de vía de Ferrocarriles de Cataluña es de 1435mm, para llegar a Av. Tibidabo se hubiera dispuesto de un tercer carril para los trenes de vía ancha. El túnel de Av. Tibidabo se perforó durante los años veinte con motivo de la apertura de la Calle Balmes. Al principio no se percibía circulación ferroviaria alguna hasta que en 1953 se abrió la actual línea L7 de F.G.C. entre Pl. Catalunya y Av. Tibidabo. Este tercer carril nunca llegó a instalarse debido a la diferencia de gálibo. El túnel propuesto con fines estratégicos jamás terminó de perforarse, aún estando las obras muy avanzadas. Únicamente se encuentra acabada una sección en la que caben tres coches en una sola vía. Esta galería existe y se encuentra a la salida de la vía 1 de la estación Barcelona-Plaça Catalunya de F.G.C..

Dibujo que muestra el túnel de enlace entre el Metro Transversal y los Ferrocarriles de Cataluña. Se construyó con fines estratégicos y jamás llegó a concluirse la obra.
Dibujo que representa la actual situación de vías en la estación Barcelona-Pl. Cataluña de F.G.C.. A la izquierda de la viñeta, se aprecia el proyectado y nunca concluído túnel de enlace con el Metro Transversal (línea de color rojo).
Av. Tibidabo es terminal de la actual línea L7 de F.G.C., 21-XII-2014.

Otro proyecto que nunca prosperó consistió en enlazar Ferrocarriles de Cataluña (F.G.C.) con el ramal Aragón (Passeig de Gràcia) – Correos del Gran Metro, haciéndose cargo la primera compañía de la explotación de dicho ramal. Sin embargo, no se llegó a materializar nada. Si se observa el esquema de vías correspondiente a la estación Barcelona-Pl. Cataluña de F.G.C., la vía 5, que queda muy a la derecha del esquema, fue trazada precisamente para ese fin. Actualmente se estacionan en ella unidades y algunas veces se hace servir para cargar pasaje.

F.G.C. Estación Bcn-Pl. Cataluña, vía 5. En esta vía se suelen estacionar unidades fuera de servicio. Fue fruto del proyecto consistente en conectar la red de Ferrocarriles de Cataluña con el ramal del Gran Metro Aragón – Correos, 28-IX-2015.

Curiosidades.

La Línea I, pese haber sido proyectada como ferrocarril de enlace y no desempeñar jamás dicha función, registró no pocas veces el paso de vehículos que no eran precisamente propiedad de dicha compañía. Desde 1931, Cataluña (Catalunya) se convirtió en una macroestación formada por una enorme bóveda común tanto para el Metro como para Norte (ahora Renfe). Por sus dos vías centrales, separadas por un andén común, efectúan parada los trenes de Cercanías de Renfe y por las laterales discurre el servicio de Metro. Anteriormente a la prolongación de las vías de Renfe hacia Sants, fue terminal en vía única con topera cercana a su colateral, Universidad (Universitat). En ella había cuatro desvíos que comunicaban las dos vías generales del Metro con las de Norte. De los cuatro desvíos, sólo permanecía uno de ellos hasta hace pocos años. Estos desvíos se empleaban para transpasar durante la noche los trenes de Metro que eran recepcionados o retirados del servicio. Estos vehículos habían sido remolcados incluso por…¡locomotoras a vapor!…Otras veces han llegado a realizar incursiones por las vías del Metro locomotoras diésel de Renfe en cabeza de trenes de trabajo.

Cataluña (Catalunya) es una macroestación cuya bóveda es común a las vías del Metro y las de Renfe. Posee dos vías centrales para los trenes de Renfe separadas por un andén común y una en cada lateral para el servicio de Metro, 29-XII-2008.

Durante los tiempos de guerra, el ferrocarril desempeño un papel destacadísimo en el transporte de tropas, víveres y munición. Sobre este asunto existe una leyenda de la cual dudo si fue o no verídica. Dicho rumor hace referencia a la existencia de un tren propiedad de la desaparecida Compañía del Norte cargado de cajas que contenían explosivos. Dicho tren estuvo estacionado en el antiguo ramal de la Exposición y estaba compuesto por plataformas de dos ejes. Ignoro cómo llegaría hasta allá: Remolcado con una locomotora eléctrica 7100 de dicha compañía o bien con una diésel 10200, de las dos que tuvo en su día la también desaparecida Compañía de M.Z.A. (Madrid – Zaragoza – Alicante). Una de ellas, la 10201, se conserva en la estación Madrid-Decias, sede del Museo Nacional Ferroviario.

España (Espanya) restaurada en su aspecto original hacia1990. Entró en servicio en 1926. La bóveda de la derecha acogía el desaparecido ramal de la Exposición Universal de 1929. En él se estacionaban trenes especiales que cubrían un servicio lanzadera desde Cataluña (Catalunya) hasta esta estación, 2-III-2010.

Autor: Xavier “Trenes”.

Texto, fotografías y dibujos: Autor.